Pèrdua de vocabulari (Arrebato segundo)
Estava un dia rellegint un dels meus textos. És quelcom que faig sovint, no tant per narcisisme sinó per corregir-los, per analitzar-los amb la perspectiva que dóna el temps. Busco l’objectivitat que s’escola entre les línies i els paràgrafs quan, en calent, llegim allò que acabem d’escriure.
Així doncs, llegint el text, vaig percebre quelcom estrany, com si fos fora de lloc i de temps. Una frase que, malgrat reconèixer com a pròpia, no lligava amb la resta. No entenia com havia arribat a escriure allò en aquell context, tan fora de lloc. Vaig tornar a llegir-la, tota sola, i després altre cop en conjunt. Efectivament, aquella frase no pertanyia a aquell text. És més, començava a recordar a quin pertanyia. La primera explicació plausible que se’m va passar pel cap fou que, sense cap mena de dubte, allò era una errada informàtica. Millor dit, una errada meva fent un mal ús del processador de textos. Per tal d’estalviar-me d’engegar l’ordinador, vaig començar a remenar entre els papers, buscant l’escrit que, segons creia jo, era el propietari original de la frase intrusa. No em va costar gaire trobar-lo i de seguit vaig posar-me a llegir-lo.
Una ullada ràpida, saltant de línia en línia, sense atendre gaire al significat de l’escrit, no em va permetre de trobar-la. Malhumorat, vaig començar a llegir-lo fil per randa. De sobte, sense comprendre ni gaire ni gens el sentit de tot allò, vaig notar un salt al raonament del text, com si faltés alguna cosa. Una certa incoherència al sentit de tot un paràgraf. Deixant el full sobre l’escriptori, vaig arraulir-me a la cadira, estirant el braços i arquejant l’esquena enrere i fent una profunda inspiració. Començava a comprendre, però no n’estava del tot segur de voler fer-ho. Dirigint el llum directament sobre el munt de papers, vaig destriar-ne els dos que estaven jugant amb mi i, posant-los l’un al costat de l’altre, vaig llegir l’inici d’una frase a l’un, la continuació a l’altre i la conclusió altre cop al primer. Definitivament era ben maldestre, un autèntic analfabet informàtic. No sé ben bé com, però havia canviat de text una frase gairebé sencera. Això, ara sí, m’obligava a encendre l’ordinador per tal de corregir els originals.
Vaig obrir el document per donar-li una ràpida ullada i no em va agradar el que vaig veure. Una ullada al segon encara va agradar-me menys. Tots dos escrits estaven bé. Tots dos eren correctes, coherents, raonablement ben redactats. Així les coses, a on era el problema? A l’impressora? D’entre les dents apretades varen espetegar alguns improperis –renecs típics del pobre mortal que no entén el comportament aparentment autònom i anòmal del maleït ordinador– mentre m’acostava de nou als fulls impresos. Va ser llavors quan va ocórrer l’incomprensible. Allò que fuig de tota lògica escrita o apresa.
Les lletres que formaven la frase començaren a moure’s, agrupant-se, fent giravolts al voltant d’un esglaiat punt i seguit. Tot seguit es van desplaçar cap a una de les cantonades del full, aturant-se de tant en tant en petits grups, com si conspiressin, per finalment formar una frase burleta, mentre les que sobraven feien giravolts, salts i onomatopeies. D’un salt vaig anar a engrapar el full però, abans que no arribés, totes i cadascuna de les lletres varen sortir per la cantonada en fila índia, serpejant per la taula, passant al costat del bolígraf, vora el cendrer i del paquet de mocadors de paper fins amagar-se a una pila de diaris, factures i catàlegs de viatges. Mare meva! Quina mena de miratge, de malson era aquell?
En qüestió de segons havia tancat la porta del despatx i m’acostava sigil·losament, poc a poc, cap al munt de diaris on seguien amagades les lletres rebels. Allí sí que estaven a bon recer –vaig pensar– no les trobaré fàcilment. Ho cremaré tot –vaig dir-me en veu baixa– i, com si m’haguessin sentit, varen sortir a corre cuita del seu cau, saltant de l’escriptori i posant-se a girar al meu voltant, pel terra, mentre anaven formant paraules grolleres i insults intolerables. Ara sí havien aconseguit que m’enfadés de debò. Àgilment, vaig començar a donar cops de peu a terra, provant de trepitjar-les. Un cop aquí, altre allà. Eren molt ràpides, es movien allunyant-se de mi, ara formant insults veritablement ofensius. Vaig seguir trepitjant i en vaig caçar dues, una a i una jota, que varen quedar ben impreses al parquet. La resta es va aturar, afligides, van escriure la paraula “assassi” (així sense accent, que no n’hi havia cap de rebel) i van córrer aquest cop de dret cap a la llibreria, ben assortida de llibres per amagar-se. Ara sí que havien guanyat. De primer, encara amb l’escalfor de la lluita a la sang, vaig pensar en llegir-los tots, armat amb un pot de tipex per tal d’acabar amb elles tan bon punt les descobrís. Després vaig pensar que, malauradament, ni m’havia llegit tots els llibres, ni em sabia de memòria els que m’havia llegit per tal de destriar les paraules. Abatut, vaig caure assegut a la cadira i, donant un cop d’ull als dos fulls, vaig adonar-me que estaven impresos amb dos tipus de lletra diferents. Això volia dir que, a més a més, tenien la facultat de canviar de tipus de lletra ja que, allà, al text del que vaig sospitar, estaven tipogràficament ben ocultes.
Això va passar fa sis mesos. No tinc cap esperança de trobar-les, les lletres fugides, però he decidit que llegiré tots els llibres que encara no he llegit. Si més no, la seva rebel·lia m’haurà servit d’alguna cosa.
Així doncs, llegint el text, vaig percebre quelcom estrany, com si fos fora de lloc i de temps. Una frase que, malgrat reconèixer com a pròpia, no lligava amb la resta. No entenia com havia arribat a escriure allò en aquell context, tan fora de lloc. Vaig tornar a llegir-la, tota sola, i després altre cop en conjunt. Efectivament, aquella frase no pertanyia a aquell text. És més, començava a recordar a quin pertanyia. La primera explicació plausible que se’m va passar pel cap fou que, sense cap mena de dubte, allò era una errada informàtica. Millor dit, una errada meva fent un mal ús del processador de textos. Per tal d’estalviar-me d’engegar l’ordinador, vaig començar a remenar entre els papers, buscant l’escrit que, segons creia jo, era el propietari original de la frase intrusa. No em va costar gaire trobar-lo i de seguit vaig posar-me a llegir-lo.
Una ullada ràpida, saltant de línia en línia, sense atendre gaire al significat de l’escrit, no em va permetre de trobar-la. Malhumorat, vaig començar a llegir-lo fil per randa. De sobte, sense comprendre ni gaire ni gens el sentit de tot allò, vaig notar un salt al raonament del text, com si faltés alguna cosa. Una certa incoherència al sentit de tot un paràgraf. Deixant el full sobre l’escriptori, vaig arraulir-me a la cadira, estirant el braços i arquejant l’esquena enrere i fent una profunda inspiració. Començava a comprendre, però no n’estava del tot segur de voler fer-ho. Dirigint el llum directament sobre el munt de papers, vaig destriar-ne els dos que estaven jugant amb mi i, posant-los l’un al costat de l’altre, vaig llegir l’inici d’una frase a l’un, la continuació a l’altre i la conclusió altre cop al primer. Definitivament era ben maldestre, un autèntic analfabet informàtic. No sé ben bé com, però havia canviat de text una frase gairebé sencera. Això, ara sí, m’obligava a encendre l’ordinador per tal de corregir els originals.
Vaig obrir el document per donar-li una ràpida ullada i no em va agradar el que vaig veure. Una ullada al segon encara va agradar-me menys. Tots dos escrits estaven bé. Tots dos eren correctes, coherents, raonablement ben redactats. Així les coses, a on era el problema? A l’impressora? D’entre les dents apretades varen espetegar alguns improperis –renecs típics del pobre mortal que no entén el comportament aparentment autònom i anòmal del maleït ordinador– mentre m’acostava de nou als fulls impresos. Va ser llavors quan va ocórrer l’incomprensible. Allò que fuig de tota lògica escrita o apresa.
Les lletres que formaven la frase començaren a moure’s, agrupant-se, fent giravolts al voltant d’un esglaiat punt i seguit. Tot seguit es van desplaçar cap a una de les cantonades del full, aturant-se de tant en tant en petits grups, com si conspiressin, per finalment formar una frase burleta, mentre les que sobraven feien giravolts, salts i onomatopeies. D’un salt vaig anar a engrapar el full però, abans que no arribés, totes i cadascuna de les lletres varen sortir per la cantonada en fila índia, serpejant per la taula, passant al costat del bolígraf, vora el cendrer i del paquet de mocadors de paper fins amagar-se a una pila de diaris, factures i catàlegs de viatges. Mare meva! Quina mena de miratge, de malson era aquell?
En qüestió de segons havia tancat la porta del despatx i m’acostava sigil·losament, poc a poc, cap al munt de diaris on seguien amagades les lletres rebels. Allí sí que estaven a bon recer –vaig pensar– no les trobaré fàcilment. Ho cremaré tot –vaig dir-me en veu baixa– i, com si m’haguessin sentit, varen sortir a corre cuita del seu cau, saltant de l’escriptori i posant-se a girar al meu voltant, pel terra, mentre anaven formant paraules grolleres i insults intolerables. Ara sí havien aconseguit que m’enfadés de debò. Àgilment, vaig començar a donar cops de peu a terra, provant de trepitjar-les. Un cop aquí, altre allà. Eren molt ràpides, es movien allunyant-se de mi, ara formant insults veritablement ofensius. Vaig seguir trepitjant i en vaig caçar dues, una a i una jota, que varen quedar ben impreses al parquet. La resta es va aturar, afligides, van escriure la paraula “assassi” (així sense accent, que no n’hi havia cap de rebel) i van córrer aquest cop de dret cap a la llibreria, ben assortida de llibres per amagar-se. Ara sí que havien guanyat. De primer, encara amb l’escalfor de la lluita a la sang, vaig pensar en llegir-los tots, armat amb un pot de tipex per tal d’acabar amb elles tan bon punt les descobrís. Després vaig pensar que, malauradament, ni m’havia llegit tots els llibres, ni em sabia de memòria els que m’havia llegit per tal de destriar les paraules. Abatut, vaig caure assegut a la cadira i, donant un cop d’ull als dos fulls, vaig adonar-me que estaven impresos amb dos tipus de lletra diferents. Això volia dir que, a més a més, tenien la facultat de canviar de tipus de lletra ja que, allà, al text del que vaig sospitar, estaven tipogràficament ben ocultes.
Això va passar fa sis mesos. No tinc cap esperança de trobar-les, les lletres fugides, però he decidit que llegiré tots els llibres que encara no he llegit. Si més no, la seva rebel·lia m’haurà servit d’alguna cosa.
Entradas
No hay comentarios:
Publicar un comentario